HAS PERDUT LES TEVES DADES?

El vilafranquí Lluís Sanahuja guanya el premi de narrativa de Sant Vicenç amb un escrit inspirat en Ampert

per / dilluns, 25 maig 2015 / Publicat a NOTICIES

El vilafranquí Lluís Sanahuja ha guanyat el concurs literari Narcís Lunes i Boloix, de narrativa curta, convocat per l’Ajuntament de Sant Vicenç dels Horts, en la seva 24a edició, en la categoria d’adults en llengua catalana, i dotat amb 400 euros.

El relat guanyador porta el títol “L’equip dels pollastres a l’ast”, en el qual es descriu la relació entre sis personatges malalts de càncer que viatgen junts, en un trajecte de tres quarts d’hora, entre Vilafranca i el centre hospitalari Duran i Reynals.

Cinc dones i un home que afronten la malaltia de manera diferent, segons les circumstàncies personals de cadascun, i que provoquen reaccions antagòniques.

El text, a cavall entre la ficció i la realitat, està inspirat en la tasca que du a terme l’associació Ampert i en les revelacions fetes per alguns usuaris del seu servei de transport.

L’acte de lliurament dels premis va tenir lloc el 10 de maig, amb la presència de l’alcalde Oriol Junqueras i de la filla del poeta que dóna nom al certamen.

Sanahuja

L’EQUIP DELS POLLASTRES A L’AST
Lluís Sanahuja

Sobreviure hauria de ser una paraula prohibida. És trista, amarga, recorda massa la condició miserable de l’ésser humà. Viure, viure sí, viure per damunt de tot, rabiosament, esgarrapant, mossegant cada segon d’existència, assaborint el gust de l’alba i de la vesprada, tastant la dolçor del plor alliberador i l’amargor de la felicitat passatgera. Ni una esquerda, ni una indecisió. Cap enlaire, pit enfora, rient-se de la mort… que tossudament camina silenciosa com un felí rere el grup que, com cada dia, puja a la furgoneta camí de l’Hospitalet de Llobregat.
El punt de trobada és un lloc cèntric, de fàcil accés per tothom, d’una ciutat, posem per cas, qualsevol. Un nombre indeterminat de persones puja cansat a l’automòbil. Indeterminat perquè sol variar amb relativa freqüència. Avui, de vuit places, tres resten buides. Ahir, només dues.
-Vinga, va, amunt aquests culs, que ens tancaran la platja.
La conductora, la Pilar, és una mossota jove, de trenta i. Morenassa, d’ulls verds, malaguanyada per l’home que té, un dropo sense feina de molt abans que la crisi aixequés el cap. I un escot! Estiu i hivern llueix uns bons quatre dits d’uns pits turgents i desitjables per ells i envejables per elles. Perquè les dones que gansonerament ocupen els seus seients habituals els li envegen, i molt. I no se n’estan de fer-l’hi saber. En canvi, l’home, l’únic home del grup no està per orgues, més pendent del quan, del com i del que n’haurem de fer d’aquesta misèria que em penja per aquí sota que de les dubtoses bondats anatòmiques de les companyes.
La Virtuts, seixanta-tres, la Maria, seixanta-quatre, la Margarida, seixanta, i la Dolors, una canalla, cinquanta-vuit. Ah, i ell, un xicot de cinquanta-nou. Ell, és un home, però només de cintura en amunt, de pensament i gràcies. El Pere havia estat eixerit. Rossenc ahir, platejat avui. Alt i ben plantat. Mil dones, o deu mil, que no ve d’una mica, coneixen les arts seductores del faldiller més conegut, i vingut a menys –els anys no perdonen– de la comarca.
-Puc arrencar?, o l’equip de bàsquet juvenil encara no s’ha posat el cinturó?
-Pili, maca, no fas gràcia, que ens dius velles?, nosaltres hi hem arribat, ja veure’m tu. I corda’t el botó de la brusa, dona, no cal que ens refreguis per la cara que les tens millor que les nostres!
La Dolors compta entre els seus èxits dos divorcis, un contenciós guanyat contra l’empresa on treballava deu anys enrere per acomiadament improcedent i d’haver declinat la invitació d’anar a sopar amb el bon Déu després de barallar-se amb un càncer de pell fa un parell d’anys. Per Dolors no la coneix ningú. És la Nena, la usuària més coneguda i vital ja no només de la furgoneta sinó també de tot l’hospital, que tant sovinteja darrerament.
-I si ens has de posar en un equip, ens poses en el dels pollastres a l’ast.
La sortida va fer riure a totes. La Pilar, contra tota norma, fa sonar dues vegades el clàxon en un lloc indegut per celebrar l’ocurrència de la Nena.
-Pere, ets de les nostres o encara en tens per una mica?
-Margarida, Margarida, no em busquis les pessigolles.
La Margarida és dona d’empenta, perquè pujar quatre criatures i un marit resulta una proesa difícil de superar. Més endavant, quan va tenir tots cinc més o menys arregladets, van arribar els néts. Néts de l’un, néts de l’altre, néts per tot arreu. I, és clar com que els pares treballaven, a veure, qui havia de fer-se càrrec dels menuts i del marit, que encara donava la seva feina. I just quan semblava que les coses discorrien pel bon camí, quan els petits ja campaven sols i per fi havia enviduat, plaf!, va i li diagnostiquen un càncer de pit. Però ella com si res, un somriure a la cara i cap a dalt la furgoneta, que a Barcelona hi falta gent.
-I l’Anna?, que no ha vingut avui?
Fa dies que no es troba bé la Virtuts. Una fatiga estranya li destorba l’ànim, una lentitud impròpia d’ella, una dona valenta que mai no li va tremolar el pols a l’hora d’imposar l’ordre i el seny als seus alumnes de l’Institut durant prop de trenta anys. Una setmana mal comptada de vòmits soferts en la intimitat, atenent a més amb alegria postissa la depressió del marit que s’accentuava a mesura que les nàusees de la dona augmentaven, li han servit d’antídot a la ferma convicció que el pit dret –tant d’esquerres com ha estat sempre!– no li faria la pell. Està tova, i la disgusta. Està sensible, i la incomoda. Un seient buit… què li ha passat a l’Anna?, ha fet tard?, ha empitjorat?, estarà ingressada?
-Ai la punyetera!, que no us ho ha dit?, res, que el Brad Pitt li ha donat un dia de festa, es veu que respon molt bé al tractament i com que se li casa el nét necessitava temps per fer no sé què.
La Nena sap que el Brad Pitt mai no se saltaria el protocol. I també sap que a la Maria no se l’ensarrona així com així. Li llança una mirada de complicitat. La Maria calla i la Virtuts s’ho creu, alleugerida. Qui li havia de dir a la Maria que després d’una amistat que venia arrossegant des de l’època d’escola acabaria sent germana de trinxera de la Dolors, perquè per ella la Nena sempre havia estat la Dolors. Era, de jove, una dona robusta, geniüda, positiva, vital per dintre i per fora. És, ara, una iaia, una figureta de pessebre, com si s’hagués fos. Geniüda, positiva, vital només per dintre.
-Per on passes, dona, que no agafes l’autopista?, a quina hora arribarem a la platja?
-No pateixis, Nena, el sol el teniu assegurat. Abans n’he de recollir una de nova. També càncer de … ai, no recordo de què m’han dit.
La furgoneta s’atura en una cruïlla. Una noia pàl·lida i molt prima espera repenjada contra la paret. L’expectació s’obre camí a l’interior de l’automòbil. La jove sent el pes feixuc de tantes mirades al damunt.
-Bon dia –i s’asseu, incòmoda, en un dels tres seient buits.
-Us presento la Sònia i serà la vostra companya de platja durant unes setmanes. Si ella vol explicar, que expliqui, i si no li ve de cara, me la deixeu en pau, que us conec. I ara cap a l’autopista.
-Mira-la aquesta, que la deixem en pau, diu, ni que fóssim mosques de tardor!, si la xerradeta del viatge és el millor que ens passa en tot el dia. Vinga va que ens presentem, jo sóc la Maria, la més eixerida de totes com pots veure, i elles són la Nena, la Margarida i la Virtuts, i ell és el Pere, l’únic home, ves què hi farem, no el matarem pas abans d’hora! Ah, i la sergent del volant ja la coneixes. És la primera sessió, Sònia?
-Sí, sí.
-No estaràs pas espantada, oi?, això no és res, tres minuts i al carrer. Tu fes-me cas a mi, a la Nena, que per pega hi entenc un pou. Només per la grapajadeta a les mamelles del Brad Pitt ja val la pena anar-hi. No sé que en pensa el Pere, que el Brat Pitt li remeni la tita, perquè ell el sol el pren a la tita.
-No el tinc al pit. Prefereixo no parlar-ne.
-Com que no, i et creus que amagant el cap sota l’ala et sentiràs millor? Tots passem pel mateix i sabem que els primers dies són … són una merda, parlant clar, però després penses allò que diuen que més val sentència de metge que de jutge i t’adones que no n’hi ha per tant.
-Que no n’hi ha per tant?!, què sabreu vosaltres del que estic vivint?, tinc vint-i-cinc anys, una nena de dos i un marit que ha anat a casa de sa mare perquè necessita un temps per pensar. Li fa angúnia, em diu, de posar-se al llit amb mi, d’estimar-me. No em toca perquè tinc els ovaris podrits, i d’això en dieu que no n’hi ha per tant?
Es fa el silenci, que pren la textura d’una pedra. Només el run-run del motor gosa destorbar la respiració continguda. La Sònia, excitada, es posa a remenar dins la bossa. De seguida, de tant a l’abast com la tenia, n’extreu una fotografia: ella amb la xica en braços i un xicot que es fa mirar somriuen a la càmara. El món als seus peus, felicitat sense esquerdes que durarà eternament.
-Em sap greu, no sé què m’ha passat, no ho volia dir, cadascú se sent del seu. No us conec de res, no estic enfadada amb vosaltres, ho estic amb mi mateixa. Mireu –i aixeca la imatge familiar– és tot el que tinc, les dues persones que més estimo del món, i ara les perdré totes dues.
-No et mereix aquest idiota. Estripa’l de la fotografia i alegra’t, has desemmascarat un covard que a la llarga hauries acabat odiant. M’agafes en un mal moment: trenta anys de més i un penis de menys. Llàstima!
-Guaita tu, el Pere, l’ha ben encertada. Sònia, la vida se’t posa emocionant. La filla, ella és el motiu per barallar-te amb els ovaris. Jo tampoc no m’arronso, i si a vegades em passen dèries estranyes pel cap, penso en el sac de fills i néts que corren per casa i m’oblido de tot. I si cal, no ho dubtis, cop de bisturí i els ventes tots tres, als dos ovaris i al gamarús que s’amaga a casa de sa mare.
I, de nou, el silenci. Com un llum de Nadal que s’encén i s’apaga seguint les ordres d’una rutina intermitent. Durant uns llargs minuts ningú no pren la iniciativa d’engegar una altra vegada la conversa. Ni consells, ni bromes, ni confidències. Un gir sobtat. El plor contingut de la Sònia, rostre d’una realitat que tots s’esforcen a maquillar, desendolla per un moment l’alè vital de la resta d’usuaris.
La Virtuts, després de tants anys deixant-se la pell a les aules de l’Institut, coneix aquests moments de defalliment que, per causes superiors o banals, aboquen al vertigen i a l’ensorrada d’un grup humà.
-Vinga noies, donem-li enveja a la Pili, a veure qui té la teta més socarrimada!
Com una traca, esclata el riure a l’interior del vehicle, franc, càlid, lliure de les cadenes d’uns pensaments obscurs. Les quatre dones mostren sense manies un pit cendrós i masegat. La Pilar toca el clàxon dues vegades, sense preocupar-li la infracció. El Pere es posa les mans al cap i obre uns ulls com a taronges. Verge santa, per veure segons què més val mirar per la finestreta. Els llavis li dibuixen un arc d’orella a orella. Però què cony!, i s’engrapa la cremallera dels pantalons amb l’ànim de fer-la grossa. No cal, Pere, no cal, ja ens ho imaginem!, salten elles esgarrifades. I enmig de la riallada se sent el soroll quasi imperceptible d’un paper que s’esquinça. I la Sònia se suma a la cridòria general.
-A la tornada anem a prendre un vi, o dos, o tres. Pago jo.
-A mi no m’agrada.
-Doncs et beus una menta que bona falta et farà, és afrodisíaca, nen!
-Sabeu aquell acudit del cementiri?
-Síííí, l’has explicat trenta vegades.
-Tapeu-vos, noies, que ja arribem.
La furgoneta s’atura al pàrquing reservat a les ambulàncies. En veure el grup que s’apropa amb lentitud, l’hospital Duran i Reynals obre les portes de bat a bat, els batents vidrats es repleguen cap els costats a tall de benvinguda, com una invitació a l’esperança. La Pilar, d’un tros lluny, a peu de vehicle, els renya:
-Ei, no em feu esperar mig matí, entesos?, que no se’m despisti ningú amb el Brad Pitt, d’aquí a una hora vull veure tot l’equip dels pollastres a l’ast a dalt, assegut i cordat. A casa hi falta gent.

Lluís Sanahuja

Deixa un comentari

A dalt