L’ànima d’AMPERT emociona

Passava més d’un quart de l’hora prevista quan vam arribar. L’ànima d’Ampert ens esperava a la rebuda. Gairebé érem els últims. Salutacions cordials i triar el plat de l’esmorzar. La primera sotragada del cor arribà només a l’entrada al menjador. Totes aquelles taules plenes de gent. Segurament més de setanta persones, vaig comptar pel  capbaix en un moment. Feia goig de debò. El poder de convocatòria de la Dolors estava demostrat. La resposta a l’alçada de les circumstàncies.

Aquest dissabte vaig tenir la sort d’anar a un esmorzar molt especial. Els usuaris i voluntaris del servei de transport d’Ampert havien organitzat una trobada, amb amics i familiars, amb l’excusa de les festes nadalenques. Per retrobar-se, per parlar de les seves coses, per intercanviar sensacions.

M’hi van convidar com a president de l’associació i la veritat és que mai m’hagués imaginat un caliu tan especial com aquell. Uns personatges que , la majoria, s’havien conegut gràcies aAmpert. Havien coincidit a la furgoneta que la Dolors conduïa per a ells per fer el tractament diari de radioteràpia. Eren coneixedors dels seus mals, les seves experiències i sensacions més intimes, de les seves pors. I tot amb molt d’amor. El mateix amor i admiració que es respirava envers la nostra xofer, la Dolors, i els pilars d’Ampert: els voluntaris. Vaig poder copsar molt de prop l’alegria sincera dels usuaris al tornar a veure el Txus, l’Assumpció, el Josep Maria, la Candi,  el Joan Anton, la Fina, el Joan Miquel, la Montse, l’Encarna i el Juan i l’afecte especial d’aquests per a ells. Les mirades entrecreuades. Abraçades amb sentiment. Somriures d’agraïment.  I la cara de satisfacció de tots , d’aquelles persones que, sense demanar res a canvi, inverteixen part del seu temps per donar un cop de ma al qui li manca aquell ajut concret. Sense oblidar mai la gratitud  de tants i tants familiars . El reconeixement dels qui hem aconseguit fer-los – també a ells- una vida més fàcil.

Per això vaig emocionar-me aquell matí. Aquella trobada senzilla, humil i propera. Em van fer adonar, aquesta vegada de debò, després de més de cinc anys de lluita, que l’esforç ha valgut la pena. L’objectiu ha estat una realitat.

Tots ho hem fet possible i cal que també tots, orgullosos de la nostra fita, fem créixer molt més Ampert. Perquè ja no és un somni.

Moltes gràcies als qui ho heu fet possible.